La parella: entre voler, poder i comprendre.

El problema de la parella és, bàsicament, que són dos.
Aquest principi, que pot semblar un simple acudit, té la seva explicació i els seus fonaments.
Una parella, establerta quan els seus dos components són joves o adults, no pot perdre de vista que ells dos, abans, havien estat infants, i això comporta tot un bagatje de sentiments, maneres de sentir-se amb un mateix i maneres de relacionar-se amb l'altre.
Quan un nen o nena és petit, i si les coses li van prou bé a casa, viu envoltat d'un entorn que el fa sentir el més important de tots, el rei de la casa, o dit més psicològicament, amb un amor propi enaltit, una autoestima forta i un narcisisme en funcionament.
Quan aquest nen o nena es faci gran, buscarà el seu objecte sexual, la seva parella, en el que poden confluir diversos objectius: aquell amb qui obtenir plaer sexual, aquell amb qui compartir d'altres activitats, compartir el temps, estar junts, o compartir un projecte de vida i  futur formant una família.
Tenir parella implica, per tant, a nivell psicològic, un canvi subjectiu: passar de sentir-se el més important de la casa, a tenir present que les coses es comparteixen: de ser 1 a ser 2. Aquesta idea tan senzilla és molt difícil de posar en pràctica, doncs no és fàcil renunciar al tron del narcisisme infantil, i és l'origen de tots els conflictes de la parella (també pot generar conflictes que enlloc de ser 2 siguin 3). Superar el narcisisme infantil per passar a una mentalitat d'igualtat, una actitut d'estimació, de donació, de preocupar-se per l'altre, no és gens fàcil per la persona, originalment acostumada al seu egocentrisme.
El desig sexual portarà a la persona a voler estar amb l'altre (fent referència al primer verb del títol d'aquest escrit). Poder estar amb l'altre serà possible si té lloc el canvi subjectiu que hem indicat: no he de pensar ja en singular sino en plural, i que cadascú dels dos pugui preocupa-se tant per l'altre com per ell mateix. El tercer verb, comprendre, seria aqui sinònim d'estimació, de saber valorar a l'altre, i per tant d'estar disposat a comprendre'l i acceptar-lo com és, i no voler canviar-lo, cosa gairebé impossible.
La relació de parella implica un intercanvi, saber donar, rebre, preocupar-se per l'altre, compartir, esperar, comprendre, acceptar, gaudir. L'aparició de les discussions és a causa de que el subjecte s'oblida que són dos i torna a pensar en el format de ser ell i prou, exclusivament, i que els altres estan per servir-lo.
Per tant, la parella, metafòricament, podria ser pensada com un negoci. Un negoci és una despesa que algú accepta realitzar, amb l'esperança d'aconseguir uns ingressos que siguin superiors a la despesa que ha tingut (o inversió). La diferència entre els ingressos i les despeses és el benefici d'aquell negoci. Si és positiu, és un bon negoci. Ingressos - despeses = benefici. En un negoci és fàcil valorar si hi ha beneficis, perquè només es mira l'economia i tot són números.
En la relació de parella, la valoració serà més subjectiva, respecte del que correspon a despeses i ingressos. Esforços i compensacions. Donar i rebre. Jo poso més del que en trec, en aquesta parella? Només poso jo? L'altre no fa res per mi? Em surt a compte tenir aquesta parella? (Són preguntes empresarials, amb mentalitat de negoci). No es pot aspirar a que amb la parella només sigui rebre de l'altre, però sí que la relació amb l'altre resulti positiva. Com en els negocis: que el que es dona porti com a resultat obtenir satisfacció.
No és pas qüestió de seguir aquell consell que diu: "En aquesta vida és molt millor donar que rebre: t'ho diu un boxejador."