EL TREBALL: ESCLAVITUD, CÀSTIG O REALITZACIÓ.

L'atur no és només un problema econòmic, social, polític o empresarial. També és un problema psicològic, quan la cultura de l'oci i el consum envaeïx la mentalitat de les persones, i treballar  és sentit com una pèrdua de temps, amb tot el que hi arriba a haver per gaudir.

Des de la Biblia, el treball ja és presentat com un càstig, per desobeïr els mandats de Deu, en el Paradís Terrenal: us haureu de guanyar el pa amb la suor del vostre front.

Després, el treball ha estat viscut com unas esclavitud: des de l'esclavitud mateixa, màxima expressió del submetiment d'una persona al poder d'una altra, passant per l¡edat mitjana am bel submetiment dels subdits als poderosos, o en l'era industrial on el submetiment és econòmic, el poder del capital, del patró o del banquer, sempre el treball ha estat viscut (amb raó) com un submetiment i una esclavitud: llavors, la jubilació ha de ser sentida com un alliberament, com el premi de la llibertat.

L'ésser humà ha de viure 20 anys de la seva vida submès a l'esclavitud de l'educació, l'escola i la formació, per passar els següents 40 anys (un més, un menys) en l'esclavitud del treball, per passar posteriorment a la llibertad de la jubilació, caient ben aviat en el nou submetiment: el sistema de salut (visites mèdiques, solicitud de proves, medicaments) perquè el cos ja no és el que era. Així és com es senten les fases de la vida per la majoria de les persones en la nostra societat civilitzada, i esperant vacances, caps de setmanes, baixes, aturs, jubilacions, permisos i festes per fugir de l'esclavatge del treball.

Què s'hauria de fer perquè el treball fos sentit en clau positiva? En clau de realització personal, allò de que el treball dignifica i el treball ens fa lliures, ens enriqueix, però sobre tot per poder sentir el treball com un servei als altres, un servei a la comunitat, on cadascú hi representa el seu paper i entre tots participem en aquesta societat del benestar?

És una pregunta oberta a la reflexió, sense resposta inmediata ni aparentment fàcil, però que seria molt bo aconseguir-la. El treball és la clau de la societat organitzada, de l'economia, del progrés, del benestar social i també del benestar personal, no només econòmic, sinó també amb el sentiment de que un és útil a la societat.

La parella: entre voler, poder i comprendre.

El problema de la parella és, bàsicament, que són dos.
Aquest principi, que pot semblar un simple acudit, té la seva explicació i els seus fonaments.
Una parella, establerta quan els seus dos components són joves o adults, no pot perdre de vista que ells dos, abans, havien estat infants, i això comporta tot un bagatje de sentiments, maneres de sentir-se amb un mateix i maneres de relacionar-se amb l'altre.
Quan un nen o nena és petit, i si les coses li van prou bé a casa, viu envoltat d'un entorn que el fa sentir el més important de tots, el rei de la casa, o dit més psicològicament, amb un amor propi enaltit, una autoestima forta i un narcisisme en funcionament.
Quan aquest nen o nena es faci gran, buscarà el seu objecte sexual, la seva parella, en el que poden confluir diversos objectius: aquell amb qui obtenir plaer sexual, aquell amb qui compartir d'altres activitats, compartir el temps, estar junts, o compartir un projecte de vida i  futur formant una família.
Tenir parella implica, per tant, a nivell psicològic, un canvi subjectiu: passar de sentir-se el més important de la casa, a tenir present que les coses es comparteixen: de ser 1 a ser 2. Aquesta idea tan senzilla és molt difícil de posar en pràctica, doncs no és fàcil renunciar al tron del narcisisme infantil, i és l'origen de tots els conflictes de la parella (també pot generar conflictes que enlloc de ser 2 siguin 3). Superar el narcisisme infantil per passar a una mentalitat d'igualtat, una actitut d'estimació, de donació, de preocupar-se per l'altre, no és gens fàcil per la persona, originalment acostumada al seu egocentrisme.
El desig sexual portarà a la persona a voler estar amb l'altre (fent referència al primer verb del títol d'aquest escrit). Poder estar amb l'altre serà possible si té lloc el canvi subjectiu que hem indicat: no he de pensar ja en singular sino en plural, i que cadascú dels dos pugui preocupa-se tant per l'altre com per ell mateix. El tercer verb, comprendre, seria aqui sinònim d'estimació, de saber valorar a l'altre, i per tant d'estar disposat a comprendre'l i acceptar-lo com és, i no voler canviar-lo, cosa gairebé impossible.
La relació de parella implica un intercanvi, saber donar, rebre, preocupar-se per l'altre, compartir, esperar, comprendre, acceptar, gaudir. L'aparició de les discussions és a causa de que el subjecte s'oblida que són dos i torna a pensar en el format de ser ell i prou, exclusivament, i que els altres estan per servir-lo.
Per tant, la parella, metafòricament, podria ser pensada com un negoci. Un negoci és una despesa que algú accepta realitzar, amb l'esperança d'aconseguir uns ingressos que siguin superiors a la despesa que ha tingut (o inversió). La diferència entre els ingressos i les despeses és el benefici d'aquell negoci. Si és positiu, és un bon negoci. Ingressos - despeses = benefici. En un negoci és fàcil valorar si hi ha beneficis, perquè només es mira l'economia i tot són números.
En la relació de parella, la valoració serà més subjectiva, respecte del que correspon a despeses i ingressos. Esforços i compensacions. Donar i rebre. Jo poso més del que en trec, en aquesta parella? Només poso jo? L'altre no fa res per mi? Em surt a compte tenir aquesta parella? (Són preguntes empresarials, amb mentalitat de negoci). No es pot aspirar a que amb la parella només sigui rebre de l'altre, però sí que la relació amb l'altre resulti positiva. Com en els negocis: que el que es dona porti com a resultat obtenir satisfacció.
No és pas qüestió de seguir aquell consell que diu: "En aquesta vida és molt millor donar que rebre: t'ho diu un boxejador."

Viu amb moderació: és la teva responsabilitat.(1)

És molt fàcil dir: "Viu amb intensitat, que res t'aturi, menja't el món!" Però la realitat i la pràctica ens demostra de manra constant que la clau de la filicitat no està pas en els excessos i en la quantitat, sino en l'equilibri i la qualitat de les experiències.
Es podria afirmar que pràcticament tot el que fem, a nivell quotidià i a nivell cultural, apunta a poder gaudir de la vida i a evitar l'angoixa de la mort.
Miraré de demostrar que la millor manera de gaudir de la vida és fent cas a la moderació.
Pensem aspectes amb els que gaudim de la vida: beure, menjar, practicar esport, descansar, sexe, oci, amics, família, viatges, passejos, vestir, comprar, diners, treball.
Comencem pel beure, que és el que m'ha inspirat el títol d'aquest escrit. Es podria aplicar al fet de beure qualsevol líquit, però ens referimerem concretament al beure una beguda alcohòlica: els problemes amb la beguda apareixen quan algú es creu que com més begui més a a gust estarà, i no té present el principi d'equilibri. Si beus una mica, ho gaudiràs, et produirà unes bones sensacions i uns bons efectes de desinhibició, però així que passis els teus límits naturals d'alcohol en sang, els efectes ja seràn nocius: especiment del cap, malestar general, bloqueig del pensament i moltes hores per davant per solucionar la borratxera i la ressaca.
Si aquest principi l'apliquem al fet de beure aigua, també arribem a la mateixa conclusió. És bo beure una quantitat determinada d'aigua al dia, però que a ningú li facin beure 5 litres cada dia: l'ofegaràn!
El mateix es pot concloure amb el menjar. Ens diuen i ens repeteixen constantment que cal menjar de manera equilibrada, dieta mediterrània, els dietistes no paren de insistir, i sempre en tenim la comprobació: després d'un menjar massa abundant,comprobem els efectes desagradables, o dels efectes contra la salut amb els excessos continuats durant temps.
Continuarem analitzant altres àmbits del gaudi de la vida, per anar discriminant en quins cal buscar l'equilibri, en quins es pot aplicar el principi de "com més millor", i en quins és millor aplicar l'advertiment de "això millor no tocar-ho."